SERRANA: Crònica d’un viatge creatiu

Hi ha projectes que naixen d’una imatge que no et deixa en pau. En el nostre cas, un escenari en blanc i negre, nu, com esperant que algú diguera la primera veritat o la primera mentida. I d’una necessitat urgent: parlar de la polarització que ens travessa, de com ens separem sense escoltar-nos, de com els relats s’enverinen i ens enverinen.
D’aquesta doble arrel —una imatge obstinada i una ferida del nostre temps— va començar SERRANA, amb el desig de mirar de nou la mítica Serrana de la Vera i entendre què ens diu hui, quan tot sembla reduir-se a triar bàndol.

Durant setembre i octubre hem viscut un procés de creació que ha sigut aventura, vertigen i descobriment. Un laboratori obert on el cos, el vers i el dubte han sigut brúixola. Hem treballat entre la intuïció i la precisió, entre l’ancestral i el contemporani, entre allò que sabíem i allò que encara no sabíem que sabíem.

Un laboratori entre muntanyes i paraules

Les tres setmanes de treball al CCC l’Escorxador —entre la Sala d’Assaig Escèniques 2 i el Taller d’Imatge— van ser el nostre campament base. Allí vam desmuntar el mite paraula per paraula, vers a vers.
Les idees de Desfer el gènere de Judith Butler ens van obrir escletxes i preguntes:
qui anomena qui?, quins cossos caben en un relat?, què fem amb les figures que la història empeny cap al monstre?

I allí estava la Serrana, resistint-se a convertir-se en monstre, resistint-se a ser llegida només des de la por.
I això, ja ho intuïem, era el cor del nostre treball.

Al laboratori:

• vam explorar frases de moviment on el vers trobava cos,
• vam improvisar des de la ràbia, la ferida i la potència, el joc i la risa.
• vam construir dues estructures dramatúrgiques (una per a Quico Cadaval i una altra per al work in progress),
• i vam deixar que el dubte es fera mètode.

Trobades amb el públic: l’aventura compartida

Volíem escoltar la gent. Saber com es mira hui una dona que mata, que no fuig, que no demana perdó.
Per això vam obrir el procés a quatre trobades ben diferents:

1. Amb actors i actrius amateurs

Set persones es van llançar a buscar la fisicitat de la Serrana: com camina, com riu, com aguaita.
Van sorgir paraules com impetuosa, indòmita, valenta, perillosa.
I preguntes sobre maternitat, venjança (es visceral? es justa de vegades?, esta en el cos? es lógica pero no justificable?), justícia i por.
Ja llavors vam veure com de difícil era convertir-la en monstre: hi havia alguna cosa d’ella que ressonava massa a prop.
Ens quedem amb una frase colpidora: una dona és forta perquè ha patit.

2. Amb gent jove i adulta

Una sessió-espill on l’important no era encertar, sinó reaccionar.
Recollint els descobriments de la sessió anterior, vam aprofundir en com es forma l’opinió quan cal decidir ràpid, quan tot es torna incòmode si no coincidim amb la resta, quan el grup observa.
Aparegueren contradiccions, riures nerviosos, silencis reveladors.
I, sobretot, vam comprovar com tot es torna més dens quan es tenen totes les dades, quan es mira més endins i ja no és possible opinar des de la superfície.
Una evidència es repetia: allò que pensem i allò que fem no sempre coincideix.

3. Amb public en obert al Pub Denébola (Off del XXX Festival de Teatre i Música Medieval d’Elx)

Allí vam presentar la primera “dramaturgia germen”.
Un experiment viu, sense ornaments, on el públic triava finals i discutia versions.
Va ser un salt al buit deliciós: veure com cada matís canviava la percepció, com un gest inclinava la balança, com la història vibrava en mans de qui l’escoltava i com el pati de butaques es convertia, de sobte, en l’escenari.
I el més sorprenent de tot: ningú vol que la Serrana siga una altra cosa que una heroïna.

4. Trobada amb adolescents de l’IES Las Lomas

Volíem saber què pensa una generació que viu envoltada de xarxes, imatges i judicis instantanis.
Vam comparar aquest públic amb l’adult i vam trobar diferències en allò que els interessa, els commou i els indigna.
La seua manera de mirar ens va donar claus valuoses per a la versió final.

Descobriments: quan la Serrana et mira a tu

En totes aquestes trobades va aparéixer una cosa inesperada:
una resistència compartida a veure-la com un monstre, fins i tot quan el relat clàssic ho reclama. Potser perquè estem contant “la història que es conta”, o potser la història que necessitem escoltar: la del dèbil que es venja, o la de la dona que agafa les regnes de la seua vida fins a les últimes conseqüències.

La nostra gran pregunta inicial era com faríem perquè el públic s’apiadara d’una assassina en sèrie; però el que ens hem trobat és just el contrari: el difícil és que la jutgen com a tal, que la convertisquen en monstre.
Alguna cosa d’ella vibra massa prop, massa humana, massa nostra.

Aquest descobriment serà la pedra angular de la dramatúrgia que ve.

L’equip que sosté l’aventura

Aquest viatge no l’he fet a soles. M’acompanyen:

• Magda Labarga, dirigint el procés i mirant desde fora el que s’está creant.
• Quico Cadaval, imaginant enllaços al present, inventant paraules per a fer cos..
• José Manuel Maldonado, creant l’espai sonor.
• Pepa Pedroche, en l’assessorament del vers.
• Víctor Martí, en el control pressupostari.
• Noa Martí, en l’assessorament de vestuari.
• I, per descomptat, la gent bonica dels espais que ens han acollit: l’Escorxador i el Pub Denébola.

Cadascuna de totes les persones que han intervingut en aquesta aventura ha aportat un tros del mapa.

Cap a on continuem

Tot el que hem viscut en aquesta primera fase —els dubtes, els encerts, les topades, les revelacions— alimenta la versió que estrenarem el 2026.
La Serrana continua creixent, mutant, rebel·lant-se.
I nosaltres continuem darrere, intentant escoltar-la.

🟣 Projecte realitzat amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura – Generalitat Valenciana.